Petit anàlisi de la Sentència que ens han notificat al Col·lectiu Ronda núm. 266/2026 del Tribunal d’Instància de Barcelona, Secció de lo Social núm. 22, de 16 de juliol de 2026, que condemna l’INSS a reconèixer una pensió de jubilació anticipada a una treballadora amb un 67% de discapacitat reconegut només des de 2012, validant que la situació material de la malaltia (sordesa profunda) existia des de la infantesa, permetent així l’aplicació dels coeficients reductors durant tota la seva vida laboral.
He cregut molt interessant comentar aquesta sentència, ja que aborda una problemàtica molt freqüent: la negativa de l’INSS a computar períodes de treball anteriors a la data oficial del certificat de discapacitat, encara que la patologia sigui congènita o de llarga durada.
Fets provats de la sentència del Tribunal d’Instància de Barcelona
La Sentència núm. 266/2026 estima la demanda que reclamava seu dret a la jubilació contributiva, basant-se en els següents fets provats:
– Té reconegut un grau de discapacitat del 67% amb efectes de 20 de setembre de 2012, derivat d’una sordesa bilateral profunda.
– Consta en el seu llibre d’escolaritat que va necessitar tres cursos terapèutics del llenguatge abans d’iniciar l’EGB.
– Existeixen informes de fonoaudiologia de l’any 1979 que ja descrivien una deficiència auditiva profunda.
– L’INSS va denegar la prestació per entendre que l’actora no complia l’edat mínima de jubilació, ja que només computava el grau de discapacitat superior al 65% des de l’any 2012.
– L’actora interposa demanda amb el Col·lectiu Ronda reclamant que s’apliqui el coeficient reductor del 0,25 previst al Reial Decret 1539/2003 durant els períodes treballats anteriors al reconeixement formal del 67%, atès que la patologia era la mateixa des de la infantesa.
La sentència d’instància estima la demanda determinant literalment:
«La documentació permet considerar que el posterior reconeixement administratiu valorà una situació de discapacitat greu, permanent i anterior, no una dolència sorgida el 2012. El fet que el 2002 es fixés un grau del 56 % no impedeix aquesta conclusió.»
Segons la sentència l’argumentació és totalment lògica: si la patologia que determina el grau actual és la mateixa que es patia des de nena, i hi ha proves documentals (escolars i mèdiques) que n’acrediten la intensitat, no es pot penalitzar la treballadora per la data en què l’Administració va decidir formalitzar el percentatge.
Fonaments jurídics i doctrina aplicada
La sentència es fonamenta en l’aplicació del Reial Decret 1539/2003, de 5 de desembre. El Magistrat recorda que l’article 2 d’aquesta norma permet acreditar l’existència de la discapacitat per qualsevol mitjà de prova suficient quan no sigui possible la certificació de l’organisme competent per períodes anteriors. Literalment, la sentència exposa:
«L’article 2 estableix que l’existència de la discapacitat i el seu grau s’acreditaran mitjançant certificació de l’organisme competent. Afegeix que, quan no sigui possible aquesta certificació per tractar-se de períodes anteriors a l’assumpció de competències en la matèria, l’existència de la discapacitat podrà acreditar-se mitjançant certificació o acte administratiu expedit per l’organisme competent en cada moment i, en el seu defecte, per qualsevol altre mitjà de prova que es consideri suficient.»
Aquesta interpretació és coherent amb la finalitat protectora del sistema de Seguretat Social.
Jurisprudència del TSJC i del Tribunal Suprem en la matèria
La sentència de Barcelona se suma a una línia jurisprudencial que prioritza la realitat material sobre el formalisme administratiu. En aquest sentit, cita la STSJ de Catalunya de 7 de juliol de 2017 (recurs 2470/2017), que va resoldre un supòsit gairebé idèntic de sordesa congènita.
La sentència conclou amb una declaració de gran calat:
«No s’està realitzant una nova valoració judicial del grau de discapacitat ni atribuint retrospectivament un percentatge mèdic. Es declara, a partir de la documentació clínica, escolar, fonoaudiològica i administrativa, que la situació material que donà lloc al reconeixement posterior del 67 % existia ja durant els períodes de treball anteriors.»
Conclusió i efectes pràctics
El fallo de la sentència és clar: procedeix estimar la demanda, declarant el dret de la treballadora a percebre la pensió de jubilació contributiva, amb efectes econòmics des del gener de 2025.
Aquesta resolució és una victòria important per al col·lectiu de persones amb discapacitats sensorials o congènites, ja que obre la porta a reclamar la jubilació anticipada utilitzant proves històriques (com el llibre d’escolaritat o informes mèdics antics) per “omplir” els buits on l’Administració encara no havia reconegut el grau necessari.
El blog del Tismi 
Deixa un comentari