Nou revés judicial a l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) per la seva política de revisions a la baixa de graus d’incapacitat sense una millora mèdica real. En aquesta ocasió, ens han notificat darrerament al Col·lectiu Ronda la Sentència núm. 83/2026 del Tribunal d’Instància de Barcelona (Secció de lo Social núm. 25), dictada el 15 d’abril de 2026, que ha donat la raó a una treballadora a qui l’INSS i l’ICAM havia retirat la invalidesa absoluta argumentant una suposada millora que la magistrada ha declarat inexistent.
El periple judicial: de l’absoluta a la total i el retorn a l’absoluta
La treballadora, en aquest cas, ja tenia reconeguda la situació d’incapacitat permanent absoluta des de l’any 2019 per sentència ferma, ja que també en aquell moment l’INSS i l’ICAM van denegar la invalidesa, obligant-la a interposar demanda. El quadre clínic que va motivar aquella resolució era clar: síndrome de fatiga crònica grau III/IV en un context de síndrome de sensibilització central, unes patologies que li impedien realitzar qualsevol activitat mínimament intensa i continuada, tant física com psíquica.
No obstant això, l’octubre de 2024, després d’un expedient de revisió, l’INSS va dictar una nova resolució rebaixant el seu grau a incapacitat permanent total, argumentant que la treballadora havia millorat i que, tot i no poder exercir la seva professió habitual, sí que conservava capacitat residual per a altres oficis més lleugers. Aquesta decisió va obligar la treballadora a iniciar una nova batalla judicial per defensar els seus drets.
La sentència: no hi ha millora si persisteixen les limitacions funcionals
La magistrada és contundent en la seva valoració. Perquè una revisió per millora sigui ajustada a dret, cal acreditar una millora real, objectiva i consolidada que permeti al treballador recuperar la seva capacitat laboral.
En el cas analitzat, la prova practicada en el judici ha demostrat tot el contrari. Els informes mèdics de la Unitat de Sensibilització Central i de Reumatologia dels Hospitals públics dels anys 2025 i 2026 confirmen que la pacient segueix patint la mateixa patologia crònica que patia al 2019:
- Síndrome de sensibilitat central grau III, que inclou fatiga crònica, fibromiàlgia i sensibilitat química múltiple.
- Trastorn depressiu major greu i cronificat, associat a ansietat generalitzada i agorafòbia.
- Afectació cognitiva rellevant, amb pèrdua de memòria, atenció i concentració.
La sentència subratlla que aquest quadre pluripatològic “segueix impedint totalment el desenvolupament laboral físic i intel·lectual de la pacient“. Per tant, la resolució de l’INSS no tenia cap fonament mèdic sòlid que justifiqués la revisió a la baixa.
Una victòria contra la precarietat imposada per l’Administració
La decisió judicial no només restableix el grau d’incapacitat permanent absoluta, sinó que condemna l’INSS a abonar a la treballadora la pensió corresponent al 100% de la seva pensió amb efectes retroactius des de l’1 de novembre de 2024.
Aquest cas posa de manifest, un cop més, la injustícia amb què l’ICAM i l’INSS actuen en els processos de revisió, sovint ignorant la realitat clínica dels pacients amb malalties invisibles però altament incapacitants com la fatiga crònica o la fibromiàlgia
Novament, una treballadora que patia una patologia greu que l’impedia clarament treballar, va veure com l’ICAM i l’INSS revocaven la seva prestació, obligant-la a no tenir ingressos durant els dos anys de lluita judicial, amb l’angoixa i complicacions que ha comportat.
Finalment, ha hagut de ser una sentència judicial la que ha determinat la injustícia de la resolució de l’INSS i l’ICAM.
El blog del Tismi 
Deixa un comentari